La tècnica del super cropping en cultius de marihuana

La tècnica Super cropping (també anomenada “super crop” dins del High Stress Training o HST) consisteix a aplanar i doblegar de manera controlada una branca per “interrompre” parcialment els seus teixits interns sense arribar a partir-la. L’objectiu no és fer mal per fer mal, sinó millorar l’estructura de la planta per aconseguir un dosser més uniforme, un millor repartiment de la llum i branques més capaces de sostenir flors pesades.

Què busca el Supercropping i per què funciona

Quan doblegues una branca per sobre del punt de trencament (sense esquinçar l’escorça), la planta activa una resposta de reparació: augmenta el reforç del “nus” (call), redistribueix el creixement cap als laterals i tendeix a estabilitzar la seva estructura. A la pràctica, això es tradueix en menys dominància apical, més control de l’alçada i un dosser més pla, cosa clau en interior quan la llum és limitada i ve de dalt.

L’explicació fisiològica encaixa amb el que se sap sobre les respostes als estímuls mecànics en plantes (tigmomorfogènesi): estímuls de flexió o dany lleu poden canviar patrons de creixement i reforçar teixits mitjançant senyals hormonals i de defensa. En cànnabis, el cultivador utilitza aquest principi de manera dirigida per aconseguir una estructura més productiva sense recórrer a talls.

Quan aplicar Super cropping

El moment més segur sol ser la fase vegetativa o, com a molt, l’inici de la floració (quan encara hi ha marge per recuperar-se).

En floració avançada el risc augmenta: branques més rígides, més probabilitat de partir-se i una recuperació més lenta que pot afectar la producció. Les guies de cultiu orientades a HST coincideixen que la planta ha d’estar vigorosa i sense estrès previ abans d’aplicar tècniques d’alt estrès.

Aquesta tècnica és molt adequada per a plantes satives de llarga floració.

Quines branques triar

El Supercropping s’utilitza sobretot per controlar puntes dominants que s’enfilen cap amunt i trenquen la uniformitat del dosser.

També es pot aplicar per “obrir” la planta i millorar la penetració de la llum i la ventilació a zones interiors, reduint microclimes que afavoreixen fongs. La idea és corregir l’arquitectura, no “entrenar-ho tot perquè sí”.

Com fer Super cropping pas a pas

1) Tria el punt. Busca una zona de la tija de la branca que encara sigui flexible. Normalment funciona bé un tram a mitja alçada de la branca principal o d’una secundària molt dominant, deixant per sobre prou estructura i fulles per continuar fotosintetitzant.

2) Estova el teixit. Amb els dits (polze i índex), “fes rodar” la tija suaument, aplicant una pressió gradual durant uns segons. L’objectiu és notar que l’interior cedeix i es torna mal·leable, sense esquinçar la pell exterior.

3) Doblega i col·loca. Un cop estovat, doblega la branca lentament fins portar la punta a una posició més horitzontal o al nivell del dosser. Si ho fas bé, la branca quedarà caiguda però no separada.

4) Assegura si cal. Si la branca queda inestable o hi ha risc que torni a pujar per tensió, subjecta-la amb una lligada suau o un tutor. Això no és “LST pur”, però ajuda a mantenir l’angle durant la recuperació.

Què esperar després

En 24–72 hores, moltes plantes mostren una reorientació de la punta cap a la llum, mentre el “nus” es reforça. Aquest engruiximent (formació del call) és el senyal típic de reparació.

Si la planta estava sana, la recuperació sol ser ràpida i el dosser es torna més uniforme.

Cures post-tècnica

Després del supercropping convé evitar “apilar” més estrès el mateix dia; ens convé evitar trasplantaments, podes fortes o fer canvis agressius en la fertilització.

Hem de mantenir un reg correcte i un clima estable, i vigilar que no hi hagi ferides obertes. En tècniques d’alt estrès, la higiene i un entorn net redueixen el risc d’infeccions oportunistes.

Errors en l’aplicació del supercropping i com evitar-los

L’error més habitual és pressionar amb massa força i partir la branca. Si passa, es pot entutorar i fixar per afavorir el pontatge del teixit, però l’objectiu del Supercropping és precisament no arribar a aquesta ruptura.

Un altre possible error és fer-ho en plantes ja estressades (carències severes, excés d’EC, plagues, fred, calor), perquè la recuperació serà més difícil.

Super cropping vs altres tècniques

El Supercropping es diferencia de la poda apical o el “topping” en què no elimina l’àpex: modifica la direcció i la resposta de creixement mitjançant un estímul mecànic.

També es diferencia del LST (Low stress training) clàssic en què aquí hi ha un component d’alt estrès i reparació tissular. Moltes guies recomanen dominar primer el LST i després passar a l’HST (High Stress training) quan es busca un control més agressiu del dosser.

Quan val la pena (i quan no)

El Supercropping brilla quan necessites anivellar el dosser en interior, domar fenotips molt vigorosos o reforçar branques que carregaran flors pesades.

No és imprescindible en tots els cultius: si ja tens un dosser uniforme amb LST, malles tipus SCROG (Screen of green) o una poda ben planificada, potser no hi aportarà gran cosa i només afegirà risc. La tècnica és una eina, no un requisit.

Referències consultades

• Ed Rosenthal explica el Super cropping com l’entrenament de branques dominants per millorar l’exposició lumínica i la mida de les flors.
• Journal of Experimental Botany i revisions relacionades descriuen la resposta de les plantes als estímuls mecànics (tigmomorfogènesi) i la seva relació amb hormones i canvis estructurals.
• Frontiers in Plant Science revisa conceptes de dominància apical i el paper de l’auxina en la inhibició/activació de brots laterals, base fisiològica útil per entendre per què redistribuir el creixement canvia l’arquitectura.